Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/86

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


xat estar el casticisme manllevat i han escrit el castellà a la catalana: es dir, subjectant-se naturalment al vocabulari i a la gramàtica de l'idioma oficial, però fent-lo respondre als caràcters del pensament i de la expressió nostres. Doncs bé: siga que'l sentiment i pensament catalans tinguin una individualitat massa forta pera doblegar-se dintre qualsevol motllo que no siga'l que ells meteixos s'han creat; siga per massa diferencia entre'l geni de la expressió catalana i'l de la castellana; siga per inflexibilitat o falta de forca assimiladora de la llengua oficial d'Espanya, lo cert es que'ls escriptors i'ls oradors que han anat per aquest camí no han pogut arribar a imposar-se com tals escriptors o oradors; no han fet escola, ni han deixat senyal en la evolució de l'idioma en que han escrit o parlat; i, si s'ha fet cas d'ells, ha estat per la sustancia de lo que deien, no pel modo com ho deien, no com artistes de la paraula-idea: en aquest concepte han restat tant insignificants com els casticistes sense estil propi; i, en el de la sustancia del seu valer especial, la seva gloria i eficacia n'han valgut de menys; perquè, ho torno a dir, en tot allò en que la paraula-idea hi entra artísticament, la idea no més adquireix tot el seu valor per la força de la seva integració en la paraula.
 Aquest estat anormal de la nostra expressió parlada s'havia d'acabar, perquè tot desequilibri tira sempre a l'equilibri, i aquí l'equilibri havia de consistir en la unitat del sentiment, del pensament i del llenguatge. Aquesta unitat no més podia resultar, o de la mort de la llengua catalana i consegüent integració complerta i exclusiva de les nostres idees en la