Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa II (1912).djvu/94

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


fossiu els primers homes; i llavores, alçant els ulls al cel, sentirèu dins vostre moure-s el cant que contindrà el passat en els ressons en que s'engendrà, i l'esdevenir en els que espandirà pels aires. I aixís serà etern; mes vosaltres el cantarèu lliurament, i per això serà vostre.
 Pera que us ajunti en el cant, heu arborat una bandera que diu: Art i Patria: això es, escreix de l'ideal, de la valentia, que es lo que'ns cal a tots pera redimir-nos de l'egoísme mesquí que es el corc de la grandesa dels pobles.
 Una cosa es l'egoísme gran dels homes forts que aspiren al continuat enlairament de la seva individualitat i que tenen força de sobres per arrossegar cap amunt amb ella tot lo que entorn se troba d'enlairable, menyspreuant lo que no vol seguir-los: aquest es l'egoisme dels hèroes que fan lliurament, alegrament, el bé d'altri de les sobres del seu bé; d'aquest egoisme naixen els pobles grans. Altra cosa es l'egoísme mesquí de la impotencia, el dels homes que, no tenint prou força pera enlairar-se, esmercen sos febles braços en mantenir immòvil el nivell comú pera que ningú puji més que ells: aquest es l'egoísme dels cobarts que fan tristament, hipocritament, per por d'una sanció material o moral petrificada, el seu petit bé individual de lo que procuren restar del bé d'altri, del bé comú: d'aquest egoísme petit n'hi ha molts pobles esmortuhits.
 Redimíu-nos-en vosaltres, que comencèu a ésser joves. El jove es naturalment generós de las seves forces, no les mesura,'s llença al seu impuls arrossegant-ho tot amunt fins a sacrificar-se en la general embranzida, i, si molt convé, sab morir cantant alegra-