bosc sembla pentinada: res de branquillons, ni pedres, ni fulles seques: tot molt ben escombrat desde primera hora. Se paguen els 0'25 francs, se passa un torniquet i... veyeu?... l'arc-en-ciel. Sí. Es molt bonic!
Mentrestant la cascada brama eternament, terrible, escumejanta... Pobre cascada! quína pena que fa! Ella prou es formosa, però heu vist mai aquests magnífics lleons engaviats en les ménagéries pera servir de distracció als pacífics menestrals d'una ciutat en altra? Ja ho són, ja, de lleons de debò, i de tant en tant miren a la gent amb un bram que la aterroritza tota; però, tant se val, palpen els ferros, el desert es lluny; i s'ajassen i endormisquen profundament fastiguejats. Doncs be, aquesta cascada, aquesta montanya, aquest bosc, aquella congesta, tot me sembla aquí domesticat, rebregat, estantís... El desert es lluny...
I aquestes festes campestres, aquestes composades festes del país? El país! Si aquí no n'hi ha de país! Aquí tothom es de ciutat; ni trajos, ni costums, ni cants, res ha restat pur; tota espontaneitat ha mort tocada d'artifici. I aquests paysans, aquestes dances, aquestes músiques, tot son disfresses: trinxeraires d'arrabal contractats pera fer els pastorets a 3 francs 50.
Avui m'ha despertat una alegra tocata de corns de caça. M'he llevat i he sortit al carrer: un escamot de joves, amb gec i boina vermells i calça blanca, anava pels hôtels tocant amb una mena de trompes d'extranya però agradosa armonia, bells aires montanyencs. Un moment m'he abandonat al encís...—Son montanyesos?—he dit amb certa emoció a un moço de l'hôtel— Ah! no, senyor!—ha respost amb ènfasis,—poc ne
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/100
Aquesta pàgina ha estat validada.
