mica més animat i galantejador—amb aquest esperit tant refinat, parli la llengua que parli, sempre la que sia, parlada per vostè, resultarà la més bella de totes. Doncs, ja veu, que de vostè, i de tantes—no diré com vostè, però que procuren asemblar-s'hi—depèn en molt que la llengua catalana arribi a esser la més fina del món. I si vostès son catalanes com no poden negar-ho, fins parlant en castellà, quína missió més bonica pera vostès que la d'ennoblir amb la seva natural distinció i la seva cultura la llengua propia, la que 'ls corre amb la sang per les venes, en contes de fer malbé tanta gracia i exquisitat en un esforç d'imitació casi sempre desgraciat i estèril? La llengua imitada, crèguin-me, no hi guanya res; vostès hi perden aquella santa espontaneitat que es la flor de totes les accions humanes, i la pobra llengua catalana'n resta, ja ho veu... tan ordinaria. Be hi fem lo que hi podèm tants que som que li portèm el natural amor de fills, aumentat per rescabalar-la del d'aquells que la reneguen; be la conreuèm lo millor que sabèm parlant-la i escribint-la; be'ns delitèm regoneixent la seva bellesa i la seva riquesa en boca del poble, que sota una grolleria merament superficial la serva amb una vivacitat que es la gran promesa de l'avenir; be la sentim també delitosa en la música de les cançons que canten les noies de montanya, i en el mitj-cant amb que la parlen les noies de la marina, hereues de les gracies gregues; be'ns alegrèm de trobar-la, al cap de quatrecents anys de literariament arreconada, no sols en ús ben viu de parla en tots els estaments, lo que assenyala la força de ses arrels, sinó amb una rebrotada literaria que enamora i pot fer enveja a molts altres pobles... però, tant
