Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/105

se val, encare'ns hi manquen vostès a la moderna apoteosis catalana, vostès, les senyoretes del Sagrat Cor de Sarrià...
Ja sé que hi ha gent esquerpa que diuen que no, que vostès no hi fan cap falta en el nostre renaixement, perque la mena de finura que puguen portar-hi es tan superficial com la grolleria del baix poble i més perillosa per lo convencional i malaltiça; mes jo no ho crec això: jo tinc fè en que la nostra llengua serva tal virtut, que aixís com brolla pura de la crosta grollera del baix parlar, al que vens i fa caure mort a sos peus amb el sol impuls de la seva vida ascendent, aixís també podrà resistir impunement la mena de finura que vostès poden portar-li, i la assimilarà tornant-la veritable noblesa...
Però tampoc voldria convèncer-la are a vostè amb aquests enrahonaments de modo que, com aquell que diu, per força d'enteniment, vostè's posés a parlar català tot desseguida: ja veig que fa que no amb el cap i me'n alegro; perque, per molt afalagador que pera mí personalment resultés semblant triomf, jo sé que la conversió no seria de bona mena; jo sé que aquestes coses tant íntimes, pera traure tot el seu natural fruit, sols poden esser obra de la gracia; i que la gracia obra en cadascú segons son estat i naturalesa. Sant Pau, que era un home d'acció, va esser convertit per un llamp; Sant Agustí, que era un savi, per un llibre; doncs vostè, joveneta, espiritual, d' un cor que...
—Per quí?—saltà ella vivament.—Què vol que li digui?... què sé jo?—responguí un bon xic embarrassat.
—Per quí? per quí?—tornava ella imperiosa, casi amenaçadora.