Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/111

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


UNA CALAVERADA

 Tots eren artistes vells i parlaven abandonant-se. Cadascú contava la seva. Les del pintor tiraven molt a criaturades; les del músic ja eren més verinoses; les del poeta eren les que feien riure més a tots i an ell meteix. L'arquitecte restava sense dir res, escoltant, mitj rient, amb la seva barba rossa gris descuidada, els seus ulls de color de violeta en la faç esblaimada.
 —Veus? tu no'n pots contar cap,—li feu després d'una llarga pausa general el pintor, sacsejant-lo amb brutal efusió, de tant que se l'estimava.—Ha estat un ermità, això,—feu amb geste de presentar-lo an els altres, com si no'l coneguessin;—anèu-li amb calaverades an ell; encare no sé com ens escolta.
 —Nous haig d'escoltar, si jo també us en puc contar una?
 —Tú?—el pintor esclatà en una riallada, que ressonà per tota la casa; i després restà mirant-se'l amb ulls enternits, molls, com si's mirés a una criatura de quatre anys entre homes fets—Tú?—reprengué com desafiant-lo dolçament,—conta, veyàm.
 Tots s'abocaren, escoltant. Ell restà enfonzat en el silló, mitj rient, amanyagant-se la barba, amb els ulls de color de violeta encantats, en la faç esblaimada.