passeig anava girant en pujada amb les muralles. Are al girar,—pensava jo,—apareixerà ella amb un nen, i's quedarà tant parada! Jo li diré... I aleshores no'n tenia cap por: m'era dolç l'encontre, com si'ns trobessim pel cel.
De sobte, en un revolt, aparegué a mos peus una gran plana verda amb altes montanyes llunyanes al fons, emboirades a troços. I'm trobí amb una iglesia molt velleta i 'l cementiri al costat: vaig restar assegut en un pedrís no sé quant temps, sense pensar amb res; no més sentia un gran enterniment que m'entelava'ls ulls. Passà una nena pobra i'm mirà una estona; s'assemblava an ella. Gaire be ja era fosc. Retorní avall: els llumets de la població s'anaven encenent. Quína devia esser la finestra d'ella? No ho preguntaria pas. Totes podien ser-ho. Se sentien les veus de gent que passaven pels carrers a mos peus. Jo escoltava si coneixia la seva veu. Totes les veus eren com la seva.
Torní a la fonda. Un menjador trist, un menjar trist, amb gent trista. Un jutge, semblava un marxant de bestiar que tot sopant fullejava un catàlec, dos o tres ombres més: tots callaven, menys un viatjant jove, que cada vegada que passava la cambrera amb els plats, la pessigava. Ella bravatejava i reia, descarada: les ombres que menjaven silencioses, reien sordament movent el cap amb indulgencia.
Acabat de sopar vaig sortir al atzar: vaig passar un pont per damunt del soroll del riu que no's veia. Després unes grans llums elèctriques me cegaren a la entrada d'un parc solitari, humit i fosc; no més de tant en tant la clapa blanca elèctrica: al mitj, tocant
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/116
Aquesta pàgina ha estat validada.
