El carruatge parà en una plaça trista amb arbres grans; les cases eren d'un color fosc. La fonda era també cafè, amb un toldo i tauletes a fòra: davant hi havia una iglesia gòtica moderna, blanca; sota l'espessor dels arbres un petit monument, un buste d'home sobre una pilastra voltada d'un reixat; més enllà la plaça seguia en ample carrer molt costarut.
Sortí'l cafeter-fondista, gros, brut, mandrós, amb casquet i un tovalló tacat a la espatlla, i tot displicent me conduhí per una escala ampla de fusta tota greixosa, a una cambra gran i fosca amb un llit de pabelló: damunt del marc de la ximeneia un mirall daurat amb dos gerros de porcelana, tristos, sense flors, i una tauleta al mitj amb cobertor de punt de ganxet... un silló gran tot marcit...
Aixís que vaig restar sol, obro la finestra. A davant hi havia una casa de bona apariencia, amb un escut de cònsul i un pal de bandera... Potser era allí... En una població aixís els cònsuls solen esser del meteix lloc... el seu pare, 'l seu marit... Hi havia una finestra mitj oberta; se veien uns cortinatges; dintre lluhia un mirall... Me vaig passar la mà pel front... Per què allí, precisament?
Vaig sortir. Caminí al atzar. Era a posta de sol. Vegí unes muralles encimbellades i un passeig d'arbres que les resseguia. Hi pugí ab devoció. Les muralles eran velles i rònegues; els arbres del passeig vells i corcats, de fulles menudes; uns quants pedrissos aclaparats d'anys; i tot vermellejava al sol que's ponia en un tel de boira; les fulles començaven a caure, i en tot el passeig ni un ànima. Hi era ben sol, i caminava temorosament com per un lloc sagrat. El
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/115
Aquesta pàgina ha estat validada.
