Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/114

hagués de poder obehir la força del sentiment d'estar tan prop d'ella. I si me la trobava al davant al trencar una cantonada? Deu meu! Què li podria dir? Què podria fer sinó caure en basca?
Quan vaig sentir la màquina del tren xiular anunciant la entrada en agulles, fou un terror. Com una visió de febre, per les finestres del vagó vaig veure giravoltar una població que s'anava encimbellant, tota picada de finestres i coronada de teulades altes i campanars; i abaix hi passava un riu.
Vaig baixar que'm tremolaven les cames. Tant temps de somniar-la, i are... era allí! No volia pensar-hi. Ja al sortir a l'altra part de la estació el cor me feu un salt, perque per la esplanada que hi havia davant, vaig veure travessar una parella amb una criatura petita: duien dol; anaven depressa; s'aturaren un moment, i ell prengué la criatura i se la posà al braç; ella tenia un aire... el vel del capell li voleiava un xic endarrera... però eren tan lluny!
Me trobí ficat en un carruatge de fonda, trontollant-me amb gran terratrèmol damunt l'empedrat cantellut d'un carrer ample i assoleiat que hi havia molts magatzems, i tendes de menjar i beure, i dipòsits de fustes; i passaven carruatges lleugers, entre carros calmosos i carretes de bous aturades. Després travessarem un pont ample per sobre un gran riu; el carruatge anava més llis i silenciós; de sobte, torna l'espetec sotraquejador en una sobtada giragonsa costa amunt; la població s'atapahia; els carrers s'estrenyien, les cases s'alçaven, la gent s'apartava pujant a les aceres i miraven; jo també mirava a la gent; oh! tothom s'assemblava an ella.