Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/113

renovaria en mon esperit la realitat de la seva imatge; no'm calía pas res més.
Aixís, doncs, quan vaig arribar al lloc del meu itinerari proper an aquella ciutat, no més vaig fer que enviar quatre ratlles a casa anunciant la meva arribada com si ja m'hi quedés pera fer la meva feina, i vaig empendre tot seguit la ditxosa marrada. Al arrencar el tren, vaig tenir una inefable sensació d'independencia. Per aquell camí ningú m'hi sabia; si m'hi perdés, ningú m'hi aniria a cercar; era, al menys, un misteriós parèntesis en la meva vida, una escapada al cel del meu somni. Jo ja no era 'l fill dels meus pares, ni l'home de carrera, ni'l company dels meus companys, ni'l conegut de ningú; no tenia cap lligàm amb mí meteix ni amb els altres; ja no era jo; sentia una immaterialitat, una extranya lleugeresa d'esperit. Mirava'l bitllet del passatge, i'l nom del punt ahont anava: me semblava'l d'un indret fòra del món. Vaig començar a trobar les encontrades que la via travessava misteriosament delitoses, com d'una bellesa sobrenatural, i restava tot admirat d'observar en els meus companys de viatge una expressió d'indiferencia com si anessin a quefers ordinaris. Aquella gent potser eren habitants de la vila d'ella; potser la coneixien; potser la trobaven a cada moment pels carrers; potser entraven a casa d'ella; i tenien aquella expressió tan indiferent als ulls! però, tant se val; en llurs rostres me semblava vèure-hi reflectada una certa benhauransa...
A mesura que m'anava acostant al lloc benhaurat, la misteriosa bellesa del país s'aumentava, i a mí m'entrava un defalliment, una cosa, com si jo no