alguna persona amb el paraigua obert gotejant. Me va entrar una tristesa! Me sentia tan lluny d'ella com quan era a casa meva; potser més. La hora de la meva marxa s'acostava. Ja enganxaven els cavalls al carruatge. Hi entrí tot moix, i arrencà. El mosso seguia jugant amb el gos. El fondista prengué'l paraigua i marxà calmosament amb un dels parroquians.
Arribant a la estació entrí en el tren. Al compartiment no hi havia ningú més. Entre dos ruixats sortí una ullada de sol i tot brillà gotejant. De l'altre costat de la via, enllà, se'm aparegué un gran i bell chalet entre verdor. Abocant-me a la finestreta, vaig preguntar a un mosso que trastejava per allí.
—¿Què es aquell edifici?
—Es la casa nova del senyor... (El nom del pare d'ella!) Hi viu amb la filla casada i'l gendre.
Una foguerada'm pujà galtes amunt. Mos ulls s'enterboliren. La màquina xiulà i'l tren arrencà lentament. Vaig extendre'ls braços vers la casa que brillava en mitj de la verdor humida. Misericordia! I en una galeria aparegué una figura vestida de blanc, d'un blanc enlluhernador al raig del sol. El tren entrà ràpidament en un desmont, i jo vaig llençar-me sobre'ls coixins plorant com una criatura... Hèu-se-la aquí, la meva calaverada...
L'arquitecte acabà excitat: tenia la cara extranyament rosada i'ls ulls brillants. Semblava un jove de vint-i-cinc anys. Amb les últimes paraules s'alçà i marxà com avergonyit. Un cop hagué eixit, els altres encare miraren una estona a la porta com si hi hagués restat una resplandor...
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/118
Aquesta pàgina ha estat validada.
20 - xi - 1904.
