Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/119

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.





CANÇÓ



 Diumenge al dematí, al mitj del sol que queia en la plassa major de Sarrià, vaig veure un vell d'aquests que van cantant pel món, que cantava tot dret i solemne en mitj d'un vol de criatures que se l'escoltaven amb la boca badada. Cantava a grans glopades amb aquest accent extranger que evoca la visió de llargues jornades per camins indefinits envers els llunyans horitzons, travessant camps i ciutats i les montanyes solitaries i les grans planuries sembrades de viletes, tomant sols i serenes i plujes i vents, sempre enllà, sempre enllà cantant, esbullada la gran barba i la llarga cabellera grisa voleiant, cantant cançons estranyes amb accent extrany a tot arreu, i arrèu trobant un vol de criatures pera escoltar-lo entorn amb la boca badada.
 Vaig sentir desseguida quelcom remoure's dintre meu, com un desglàç, i tot anant-me'n poc a poc, passeig enllà, me posí a somniar ben dolçament.
 —Si jo fos un poeta a vint anys—pensava—i que tingués la aimada lluny, cridaria an aquest home i'l faria venir amb mí a seure en qualsevullga recó de pacífica boniquesa, i li dictaria la cançó del meu amor, i després d'haver-li feta apendre encomanant-li que no la