Diumenge al dematí, al mitj del sol que queia en la plassa major de Sarrià, vaig veure un vell d'aquests que van cantant pel món, que cantava tot dret i solemne en mitj d'un vol de criatures que se l'escoltaven amb la boca badada. Cantava a grans glopades amb aquest accent extranger que evoca la visió de llargues jornades per camins indefinits envers els llunyans horitzons, travessant camps i ciutats i les montanyes solitaries i les grans planuries sembrades de viletes, tomant sols i serenes i plujes i vents, sempre enllà, sempre enllà cantant, esbullada la gran barba i la llarga cabellera grisa voleiant, cantant cançons estranyes amb accent extrany a tot arreu, i arrèu trobant un vol de criatures pera escoltar-lo entorn amb la boca badada.
Vaig sentir desseguida quelcom remoure's dintre meu, com un desglàç, i tot anant-me'n poc a poc, passeig enllà, me posí a somniar ben dolçament.
—Si jo fos un poeta a vint anys—pensava—i que tingués la aimada lluny, cridaria an aquest home i'l faria venir amb mí a seure en qualsevullga recó de pacífica boniquesa, i li dictaria la cançó del meu amor, i després d'haver-li feta apendre encomanant-li que no la