Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/120

oblidés, li mostraria'l punt de l'horitzó vers el llunyà lloc benhaurat.
El vell se'n aniria tot cantant, tot cantant la cançó per no oblidar-la, donant-li desseguida son accent, ajustant-la a la alegria del moment per la marxa de fresc represa i la paga rebuda.
I enllà se'n aniria la cançó. Els sols la daurarien i les serenes li donarien un misteriós encís, se faria forta amb els vents i dolça amb les sentors de lamatinada; el vell la cantaria llagrimejant en ses majors miseries, extenent les mans a un mos de pà, i un dia de bona fortuna la cantaria bàquica tot fent tentines al sortir de la taberna; l'endemà matí, anant ell tot sol pels boscos, seria pura com un refilet d'aucell, i al cap vespre, al arribar a la ciutat ja tota encesa, se retorçaria voluptuosa. I arreu la gent l'apendria i cadescú a sa manera. I al vell meteix, sentint-la a chor represa entorn seu, se li aniria transformant, la aniria tornant a apendre, sempre vella i sempre nova.
I un dia—un dial—arribaria l'home a una bella vila en grossa festa; tota la gent pels carrers entre músiques i en l'aire un bat-i-bull de campanes. Bon dia, bon sol faria aquell dematí. I l'home's plantaria al bell mitj de la plassa i entonaria la meva cançó d'amor com cant de festa. I ho fora, perque tothom hi sentiria l'alenar del llarc camí, i'ls sols i les serenes, i'l rastre de les alegries i misries, i'l frec de les gentades, i tot això exaltat per l'amor meu covat a dintre.
Quan hauria finit, grans alabances li ressonarien entorn i molt bones pagues rebria, ben de gust donades. I entre'l brugit de la gent sentiria una veu prima i clara dir:—Jo no sé què tinga aquesta cançó que'm