Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/120

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

oblidés, li mostraria'l punt de l'horitzó vers el llunyà lloc benhaurat.
 El vell se'n aniria tot cantant, tot cantant la cançó per no oblidar-la, donant-li desseguida son accent, ajustant-la a la alegria del moment per la marxa de fresc represa i la paga rebuda.
 I enllà se'n aniria la cançó. Els sols la daurarien i les serenes li donarien un misteriós encís, se faria forta amb els vents i dolça amb les sentors de lamatinada; el vell la cantaria llagrimejant en ses majors miseries, extenent les mans a un mos de pà, i un dia de bona fortuna la cantaria bàquica tot fent tentines al sortir de la taberna; l'endemà matí, anant ell tot sol pels boscos, seria pura com un refilet d'aucell, i al cap vespre, al arribar a la ciutat ja tota encesa, se retorçaria voluptuosa. I arreu la gent l'apendria i cadescú a sa manera. I al vell meteix, sentint-la a chor represa entorn seu, se li aniria transformant, la aniria tornant a apendre, sempre vella i sempre nova.
 I un dia—un dial—arribaria l'home a una bella vila en grossa festa; tota la gent pels carrers entre músiques i en l'aire un bat-i-bull de campanes. Bon dia, bon sol faria aquell dematí. I l'home's plantaria al bell mitj de la plassa i entonaria la meva cançó d'amor com cant de festa. I ho fora, perque tothom hi sentiria l'alenar del llarc camí, i'ls sols i les serenes, i'l rastre de les alegries i misries, i'l frec de les gentades, i tot això exaltat per l'amor meu covat a dintre.
 Quan hauria finit, grans alabances li ressonarien entorn i molt bones pagues rebria, ben de gust donades. I entre'l brugit de la gent sentiria una veu prima i clara dir:—Jo no sé què tinga aquesta cançó que'm