plagui en tant gran manera.—I ell girant-se, respondria:—No pot esser sinó que pera vos fou feta.—I llavors explicaria a la donzella còm i ahont li fou dictada.
Llavors ella fortament joiosa li respondria:
—Doncs, diguèu-li que jo en el secret del meu cor d'igual modo li parlava.
— Are be què us diré? Que aixís anà finant mon ensomni. Mes no finà del tot; perquè això era diumenge. I un altre diumenge, que ja ni pensar-hi'm semblava, me desvetllí en mon llit, de matinada, que encare era fosc, i en mon carrer solitari sentí un pas feixuc i pressós anar-se acostant amb una cançó taral-lejada suaument a flor de llavi. I aquell cant m'era tan dolç que'm semblava cantat no sé còm, dins mes entranyes, i tenia un tal misteriós encís, que jo no sabia si dormia o si vetllava. El caminar feixuc i'l cant lleuger passaren i s'allunyaren depressa, i'l carrer restà de nou quiet i solitari. Comensà a clarejar en ma finestra i jo torní a adormir-me; mes el cant m'ha restat en la memoria. I algú a qui l'he repetit m'ha dit si era una cançó rossellonesa del poble...
Mes jo estic que era la somniada cançó del somniat amor jovenil que'm tornava transformada. I he cregut que tots vivim més de lo que sembla en realitats misterioses...
