Allà a la Sagrada Familia, hi passen coses admirables. Al redós d'aquelles pedres ja miraculoses, s'hi congria un món nou: el món de la pau.
No sé què ho fa que aixís que s'entra en el clòs, que encare no es clòs i es més que clòs, del temple, que encare no es temple i es tant gran, us entra una forta humilitat, i pau i alegria amb ella. Hi trobèu uns vellets que prenen el sol i unes criatures que juguen entre mitj dels carreus que han d'esser alçats a bastir aquella meravella, mentres pels aires sona invisible'l treball del martell i la escarpa, humil també, sense rabia ni febre, casi piadós, entre'ls cants dels aucells que nien a dalt de les agulles. I'l sol toca per tot: i'l cel blau es el fons del brodat dels finestrals del llens de paret que s'alça bellament inacabat, i es la volta grandiosa... Allò es una catedral oberta que sembla que vulga abraçar tota la ciutat; i'ls qui s'acosten als braços oberts dels murs, ja senten el calor de la abraçada.
Sembla que aquells murs, en contes de cloure's, s'hagin d'anar extenent, extenent, com un obrir de braços interminable, a llevant, a ponent, a la ciutat, als pobles, al mar, ales montanyes, amb un anhel d'amor sens fi. I que, a mesura que s'obrin, tot lo que abarquin, s'ha
