d'anar tornant amorós i bò com aquells vellets, que are s'hi arredossen ja, prenent el sol, i les criatures que hi juguen, i'ls treballadors que fan sonar el martell i la escarpa dolçament, allà dalt, entre vols d'aucells.
Per què no hi anèu allí, vosaltres... tothom? Anèu-hi, anèu-hi sovint. Hi trobarèu un home barba-rós que us parlarà coses meravelloses: no de coses noves, sinó de la meravella que no sabieu de les coses sabudes. Perque res de nou hi ha sota el sol, però tot es sempre nou si be's mira: tot es inagotable als ulls contempladors i humils. I aquell home ha contemplat molt amb humilitat, i la seva paraula té la fragància del esser de les coses.
Ell treballa allí amb els seus deixebles (i qui sab si l'ultim manobre que fa'l morter es el primer dels seus deixebles), i'l seu treball es aquell gran mur que s'alça lentament al sol, transparentant el ceu blau pel brodat de les finestres i animant-se amb visions que semblen anar-se desemboirant del macís del mur, prenent figures de plantes i de flors i de fruites i de besties, figures humanes que's desvetllen del sòn espès de la pedra i avencen les faccions, contretes ja per l'esforç de la paraula que volen dir.
I aquest mur, alçant-se i extenent-se lentament en el espai com uns grans braços que s'obrissin interminablement en els segles, es l'obra d'aquells homes que treballen allí humilment, el mestre com'l'ultim manobre. I'l mur potser no es més que'l símbol de la obia llur, la obra de l'amor que ve, que ve del fons dels somnis dels esprits: que s'acosta, que s'acosta amb els braços oberts i la boca anhelanta: que sembla que ja sia aquí i mai hi es prou...
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/126
Aquesta pàgina ha estat revisada.
