No hi ha cosa bona que l'esperit de baixesa no puga arribar a fer-ne un mal ús. Hi ha res més alt, més purificador que la música? Hi ha res més enginyós i més útil que la maquinaria? I hi ha res més baix, més estúpit i més embrutidor que'l piano de manubri?
Quan per sota'l meu balcó passa lentament el pobre ceguet bufant a grans pitrades en la abonyegada trompa, fent-ne sortir unes notes desesperades de no trobar al nàaixer el bon punt d'afinació que convindria a la llur naturalesa, però dibuixant al cap d'avall amb pena i dolor el punteig d'un walz que's va posant tot melancòlic, jo assaludo del fons del meu cor al pobre artista i li dono de bon grat la meva almoina.
Quan anant pels carrers passo per davant de la negrosa botiga del ferrer i veig al xicot aixerit que estira acompassadament la corda de la manxa, que'l vent que'n surt posa tant furientes i actives les petites flames treballadores, jo miro amb un gran respecte an el homenet que comença a guanyar-se'l pa amb aquella acció tant senzilla i tant útil, i no deixo d'admirar l'enginy de l'home humil, que allà en la obscuritat dels temps, inventà la manxa.
Però quan, sia anant pel carrer, sia desde'l balcó, o
