Si are us heu pensat que us vaig a donar una relació com cal de la excursió que ferem a Tossa la primavera de l'any passat, us aviso que us emportarèu un desengany. A la Associació Excursionista se'n podrien ben poc refiar de mí. No heu pas vist home més totxo pera recordar el seguit d'un camí, els noms dels llocs i les distancies, i totes aquelles coses que més interessa saber d'una població i dels seus encontorns. Com a guia, no cal dir-ho, desgraciat del que's refiés de mí, perque seria molt fàcil que passés la jornada marrant camíns i donant voltes a un tros d'encontrada; i si al acostarse'l vespre s'il-lusionés a les envistes d'un poblat pensant que al últim arribèm ahont voliem, lo més segur fora que's deixaria caure al meteix lloc de hont hauria sortit al dematí. No. Deu no m'ha fet excursionista. Me plau molt córrer món amb la il-lusió de veure coses noves; però bado, un badar desesperat, i després no sé dar compte de res; no més que estic cansat, i aixís que acluco'ls ulls a la nit, un paisatge confós per l'istil del que he travessat durant el dia, comença a oscil-lar fantàsticament en el meu sentit interior fins que m'adormo. I l'endemà i sempre més sols me'n resta un recort de vida més intensa, però també més vaga que la acostumada, un enriquiment purament intern de l'esperit; i, com a formes,
