de Pau. I fins la vegada que he estat a Madrid he sig ut reptat: — Hombre ¿a quién se le ocurre marcharse cuando van a abrirse las Cámaras?—I are, aquí, al voler pujar a pendre l'aigua, me digué tot irat l'empleat del tramvia elèctric, no tenint ganes de fer viatges en và: Mais il-n-y-a personne la haut; pas même des oiseaux; rien! Vaig restar esfereit. Però no era veritat.
Persones podia no haver-n'hi: realment m'hi vaig passejar tot sol; però lo que es aucells!... i que tots semblaven rossinyols. Era un encantament. I aigües bramant per tot arrèu escumejantes; i les neus, quina espessa blancor en els cims! i les prades encare no dallades, altes de quatre o cinc pams i totes virolades de flors. I 'l bosc! quina tendror de verts! menys els abets negres, tots negres... però en les puntes dels ramells els ultims brins comencen a renovar el vert, un vert clar, fresc, que fa entorn de l'arbre vell i negre, com una aureola d'infancia, com si una llum nova, una aubada primaveral il-luminés ja els perfils de l'arbre sepultat encare en sa massa en la fosca nit de l'hivern.
Però'ls faigs, no; els faigs ja son tots il-luminats d'un vert tan dolç, tan dolç que enterneix. I de cants d'aucell ne volèu? Jo no ho sabia que'ls aucells cantessin de tantes maneres... I moltes vegades m'aturo encantat, i procuro imitar, soc forçat d'imitar, llur cant, allí sol amb ells; i jo crec que ells, en la seva follia de cantar, ne són enganyats del meu reclam; perquè observo que aquell cant que estrefaig me va seguint, seguint, si camino... I m'arribo a pensar si un dia me'n entraré a l'hôtel portant-me'n darrera a la població de bosc...
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/146
Aquesta pàgina ha estat revisada.
