Però encare més canta l'aigua, que canta per tot: es la gran desfeta de les neus; i's pot dir que tota la vall regala d'aigua, i desde'l fall aixordador fins els milions de rajolins, tot fa la seva veu petita o grossa; quin concert cada nit, en la fosca i 'l silenci de tota altra cosa! I 'l gros fall? La mole d'escuma coronada de polsina irisada i freda, i a baix la escuma se fa randa, transparentant la verdor esblaimada de l'aigua que hi parpelleja pura com uns ulls de fada.
Les neus son les avies, estàtiques als cims; les aigües son les mares, corrent apassionades, i les verdors les filles que somriuen quietes portant ja al braç el virolat estol de les filletes flors.
I en mitj d'aquest esclat primaveral, a baix la vileta solitària se va desensopint lentament. Avui s'obra una finestra i demà un altra; els hôtels encare abandonats se pinten i s'embarnicen; els vidres se fan lluents: tot són cops de martell i frecs d'escombra; els guies, encare sense la disfressa del país, ronsejant desenfeinats per la plaça: algun foraster prematur roda esma perdut davant les barraques de fira encare tancades; avui se'n ha obert una, i la firaire va col-locant mandrosament l'acolorit parany... Are sota la meva finestra se sent una fresca rialla que ressona en el carrer silenciós... Passa un home xiulant una cançó de cafè concert...
I al sò dels cascabells de la primavera, alegra cavalgada de l'estiu, jo m'en deuré anar avall cap a la plana ardenta. Es una mena de predestinació. No la he cercada ni me'n queixo. Me plau anar somrient a tots els camins de l'atzar...
