Aquell home alt i magre, de cap petit, a proporció, i grans braços i cames, se desfeia en obsequiarnos; parlava alegrament, i reia esqueixànt-se-li amplament la boca i mostrant les dents esclarissades, de forta mossegada. Nosaltres corresponiem, però no podiem rompre una involuntària reserva, una mena de fredor que no hi podiem fer més. Ell, a moments, semblava adonar-se'n, i en els seus ulls petits, però nèts i penetrants, s'hi traslluhia de tant en tant un ràpit esferehiment, una mena de dubte, d'interrogació, mirant-nos... pero això passava desseguida.
Mentres preníem el cafè—perquè ni'l cafè hi mancà (fort, espès)—comparegué al menjador una nena d'uns deu o dotze anys, rossa com el blat, agraciada, amb aquesta gracia feréstega i dolça ensemps de les criatures de montanya; però en ella vencia la dolçor. Era més maca! Tenia'ls ulls blaus i un lleuger vel de tristesa en el rostre tan pur.
—Marta! exclamà son pare amb efusió al vèure-la. —Marta vina!—I la cenyí amb sos grans braços. Es veia que se la estimava molt. Li donà lleminadura de la taula. Oh! la pubilla...
Quan volguerem pagar lo degut del dinar, de cap manera! Oh! i còm se va posar! rialler, agassajador, per això, però:—Cà! això no es pas un hostal. Es sa casa pera tot lo que'ls convinga.—Llavores diguerem que be podia acceptar la nena un present: ella mirà temorosament a son pare i... encare que'm matessin no podria dir si ell hi consentí o no; i si'l present li fou donat. I marxarem.
Que me'n he recordat sempre més d'aquella criatura! D'això han passat potser vint-i-cinc anys. Al
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/152
Aquesta pàgina ha estat revisada.
