principi hi pensava molt, i passant el temps la veia de lluny créixer i fer-se dòna. Sobre tot, hi pensava en les nits d'hivern, en mitj del bullici de les festes nocturnes ciutadanes.—Què dèu fer are ella en aquell recó de montanya?—pensava jo. I la veia dormint, bonica, amb aquell vel de tristesa, aquella ombra de crim damunt la puresa de sa vida. Marta!
Passaren anys, i al cap de dèu o dotze, un estiu torni a passar per allà dalt. I llavores feia temps que la agitació de la juventut m'havia mitj esborrat aquell recort. Passarem de camí amb una comitiva pera doblar la carena. Arribarem al replà frescal: les masies, el salt de l'aigua, les dones rentant a l'ombra dels grans roures: tot era aixís meteix.
Demanarem camí, no sabent be per hont anar a trobar el coll: una d'aquelles dònes ens l'explicà; i mentres ho feia, de la masia més gran sortí una jova d'uns vint i tants anys, rossa, esbelta i forta; semblava casada ja; s'acostà i acabà d'assenyalar-nos el camí. Es clar que debia ser ella. Jo tenia'ls ulls fits en ses faccions pures sens poder mòure'ls; el cor me batia; però no vaix gosar preguntar res, ni dir una sola paraula. Ningú del país anava en la comitiva, i era inútil parlar d'aquella historia. Seguirem nostre camí.
