mare. Però justament aquell dia s'esqueia esser el sant d'aquesta: i vetaquí que arriba l'home a la casa, el fan entrar a la sala, i se la troba tota plena dels parents i coneguts que anaven a donar els bons dies a la senyora; i allí me'l presenten a tothom com a promès de la pubilla, que no s'hi veia de cap ull de cofoia que estava. Ne volèu allí d'enhorabones, i de rialletes, i de copets a la espatlla! Llavores sí que'l xicot s'ho vegé perdut; i determinà d'entornàr-se'n a casa seva, i un cop allí parlar-ho amb son germà i la jova, i amb més repòs escriure una carta al pare de la noia especificant-li per escrit lo que de paraula ja no's veia amb cor de donar-li a entendre.
Però heusaquí que l'herèu i la jova li començaren: què faràs, què diràs, i quin sofoco per la noia, i quin mal paper davant de la família i de les coneixenses i de tota la població, com aquell qui diu, que a hores d'are ja tothom ho sab; i que si la pubilla li desagradava tant; i ell: que no, que tant com desagradar-li, no; i ells: que, doncs, perquè havia de donar aquell mal trago; que aixís com aixís l'altra noia, no sabent res del primer intent, no se'n podia doldre; en fi, en tal manera l'entabanaren i tant incapàç se veia ell de moure tot aquell terratrèmol per sí sol, i pensant que després de tot, els pares, despitats, la petita ja tampoc li donarien, el bon minyonàs no digué res, deixà fer, i fúmere! amb la pubilla's casà.
Are, còm va anar-li de casat, no ho volguèu saber; molt malament, diu. Malaventurat l'home que es fluix de mena; perque la més gran sort se li pot tornar desgracia. Ja ho veièu.
