pendre la meva intenció envers la vostra noia; amb això us la demano...
— El vell ni'l deixà acabar, sinó que, tot trastornat d'alegria, li digué que no podia demanar-li pas una cosa que li vingués més de gust; i que si ell n'havia parlat ja a la noia. El minyó li confessà que no, perquè ell no tenia pas esma pera aquestes coses.—Està be,—feu el vell,—ja n'hi parlaré jo, i aquest vespre pots venir a saber la resposta; i si es com jo penso i desitjo, soparàs amb nosaltres.
Ve 'l vespre, i'l xicot compareix tot ansiós a la casa: i'l vell lo fa entrar i li diu tot satisfet:—Mira, la resposta te la donarà ella meteixa. Noia!—crida; i s'obra la porta de la sala i compareix la pubilla; i tota sotocada, però coneixent-se-li be que era d'alegria, li diu que sí, que ella també s'havia agradat d'ell, i que seria contenta de que les coses anessin avant.
El minyó va quedar sense paraula per tornar; ell havia volgut demanar la petita, i'l pare, no pensant que's pogués casar primer sinó la pubilla, s'ho havia près per la gran. Còm li deia are an aquella noia, i als seus pares, tan creguts i contents, que allò no anava per ella, que'l seu intent era per la petita? No gosà de cap manera; però tot trasbalsat s'excusà de quedar se asopar amb ells,—no hauria pas pogut,—i se'n anà que se li veia lo trastornat que estava; però'ls altres s'ho prengueren per turbació de la meteixa alegria en un home tan encongit com aquell, i'l deixaren anar donant-li comiat fins l'endemà.
Ell que l'endemà a la tarde se'n hi va tot resolt a cridar al pare a soles i a dir-li lo que feia al cas, pera que ell aclarís com volgués el malentès a la noia i la
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/157
Aquesta pàgina ha estat revisada.
