Vés al contingut

Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/177

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

Els treballs d'aquests tenien una serietat, una solidesa, una perfecció que no eren pas en els nostres; i ells vingueren amb llurs cares pàl-lides, els ulls cansats, els llabis aixuts de savi; vingueren refiats en la pau natural de les solemnitats d'aquesta mena; i de sobte el trò dels picaments de mans, les aclamacions, les banderes, els feu alçar els ulls i restaren enlluhernats d'una llum massa crua que's reflectà en un pàl-lit i com llunyà somriure dels llurs rostres. I jo no sé lo que devien pensar, lo que tot anant-se'n degueren dirse per resum de les extranyes coses en que s'eren trobats. Es dir, d'un sí que ho sé.
Aquest no havia vingut pel Congrés sino per veure que era tot això que de lluny feia tant soroll. I's trobà aquí de cop amb la ardenta sessió inaugural del Congrés, amb el febrós mohiment de la lluita contra'ls tractats de Comerç, i amb l'estrepitós montatje del gran Aplec de la Protesta de la Solidaritat Catalana contra les lleis militaristes. Aquest era don Miquel de Unamuno, Rector de la Universitat de Salamanca, l'espanyol representatiu d'avui, el qui en un sentit carlilià podria esser nomenat l'hèroe de la extrema decadencia castellana, el cervell d'espantosa activitat, girant entorn del misteri de la vida i de la mort, de la idea divina i de la conciencia individual; l'home ull pres per son abim interior, absort en la contemplació personal, i dient la seva engunia metafísica fortament, en belles paraules dures: l'últim poeta castellà.
La seva alta, dreta, noble figura de basc recriat a Castella, travessà imperturbable i desdenyosa per aquells dies aquest vastísimo arrabal de Tarascón, (com jo sé que ell digué an algú), sense dignar-se sino