La conferencia d'en Jaume Brossa a l'Atenèu i l'èxit del concert Pahissa han sigut pera molts com un descobriment de nous horitzons de l'art català. Bona part del jovent, com si li haguessin tret un pes de sobre, ha exclamat:—Prou art catalanista!—Alguns han anat més enllà cridant:—Prou art popular! —I tots amb la gran il-lusió del camí nou, han determinat fer art europèu... què europèu!... mondial.
Són airoses aquestes súbites girades impreses per una nova generació al incorporar-se a la marxa social. Es clar que són més boniques com a moviment exterior que no pas fonamentalment importants. Perque tots sabem prou que ni tot lo produit fins are per l'art català renaixent restarà absolutament insignificant per la Europa i pel món, ni tampoc cal fer-se la il-lusió de que desd'are, i sols per virtut de proclamació, anem a figurar resoltament en els grans escenaris. Tots sabèm prou que are, lo meteix que abans, això dependrà principalment de la alçada de la gent que'ns surti. Que tal pageset que no s'ho pensa se troba europèu un bon matí, i tals altres que tiren expressament per mondials no passen de nois de casa llur.
