qualsevol circumstancia de la vida; el poble anglès, en una paraula? Ells no han anat a esser mondials, sinó que han fet que lo seu fos lo mondial. I això es lo que s'ha de fer. Enfortint la nacionalitat s'arriba a la mondialitat; però d'una vaga mondialitat, abstracta, mai s'ha arribat ni s'arribarà a fer-ne cap nació.
Cal entendre's, cal entendre's... Que procurèm fer penetrar l'ànima catalana en la Europa, està molt bé; però suposar que, pera lograr això, haguem de negar lo català, està molt malament. Perque llavores què hi duriem a Europa? I no podent portar-hi res, el nostre europeisme seria que ella se'ns enduria a nosaltres; i no pels camins dels aires, sinó pels de Fransa o d'Anglaterra, o'ls de qualsevulla nació ben europea per haver sabut esser ben be nació.
Molts diuen, ignoscentment potser:—Oh! no cal preocupar-se'n d'esser ben catalans; fem lo que fem, prou ho serèm sempre.—Jo no ho crec pas així. Jo dubto molt de que nosaltres haguèm arribat encare a esser-ho ben be de catalans. Es a dir, no dubto, sinó que estic ben segur de que no ho som com cal, i bon troç se'n falta.
Doncs es hora de mirar de saber lo que volèm. Si volèm esser senzillament una provincia espiritual de França, per exemple, no val pas la pena de moure tant d'enrenou ni d'enquietar la modorra d'Espanya amb les nostres tarasconades: que no altra cosa seria, en aquest cas, parlar de nacionalisme, de metròpoli mediterrània, etz., etz. Mes, si aquestes coses les sen-
