Després d'una estona tornà amb veu sonora, natural, gaire be alegra:
—Doncs, sí, sí; si alguna vegada el veu ja li pot dir que jo me'n he recordat moltes vegades... Què diu?.... Prou que se'n recordarà!... Quan ja volia anar-se'n me deia que me'n anés jo també a Barcelona. Jo: No,—no...—Devia pensar: Trigaràs a vèure-la...
Aquí callà de sobte i molta estona, atrafegant-se en la seva feina. Després, ensabonant poc a poc un altra pessa digué mudant de tò, com si volgués mudar també de conversa:
—Are no se'n veuen aquí de pintors com algun dia, que n'hi venien tants... Va esser una fuga... Are no se'n veu cap ni un.
La vella, rient, digué alguna cosa; i ella amb tò de rabia continguda, de fàstic, afegí:
—Ah! sí! tots van amb la màquina are. Tot són màquines!...
I començà a picar acompassadament, amb uns grans cops tràgics, com davant la ruina de tota llei de bellesa...
