Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/186

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 —...Venia aquí tot sovint a pintar... A mí m'havia pintat moltes vegades.
 L'altra no sé què digué.
 —Oh! sempre més me'n he recordat. No passa estiu que no hi pensi... Sí, sí... Molt.
 Després alçà un xic el cap de la seva feina, escoltant amb interès quelcom que l'altra li deia, i li vaig veure la cara fresca d'ulls blavosos i més jova de lo que'l còs aparentava. Després tornà a abaixar el cap rossenc, i tot picant la roba amb molt dalit, preguntà amb una mena d'indiferencia:
 —Que s'ha casat?
 L'altra parlà una estona fins a un punt en que ella digué mitj rient amb complacencia:
 —Vès! Jo també en tinc quatre... Míri-se'ls, son aquests que corren per aquí...
 I's posà a ensabonar amb tota conciencia un altra pessa de roba.
 Després vaig sentir que replicava a lo que li deien, somniosa:
 —Oh! sí; d'això, sab què fa?... dèu o dotze anys deu fer... Jo'n tenia setze o disset llavores...
 Quan tingué la pessa ensabonada, s'adressà un xic i, mirant-se a l'altra, diu:
 —I ell no ha tornat més aquí desde llavores?
 La resposta degué esser afirmant, perque ella feu:
 —Ah! sí...?—un , tot volent esser indiferent, allargat, allargat, gaire bé fins al plor; i mové'l cap de través com volent dir: No m'ho pensava!
 Restà un moment redressada, pensativa. De prompte agafà el picador, i's posà a rentar desaforadament, abaixant molt el cap.