Jo m'estava assegut en aquell pedriç que volta la plassa, a l'ombra, davant la font, i mirava a baix les dònes com rentaven en la corrent de l'aigua.
Era cap al mitj-dia. A sota meteix d'ahont jo era hi rentava una dòna grossa que picava amb molt aire, i a cada punt, amb una veu forta però de vibració musical molt notable, escridassava als tres o quatre de mainada que li anaven al voltant fent maleses i posant-se en perill de mort cada moment.
Unes criatures totes vestides de blanc, senyores, baixaven de la font al pas de l'aigua, i tot seguit darrera d'elles l'acompanyanta, ja d'edat amb cabells blancs, que s'assentà al peu d'un arbre vora d'ahont rentava la dòna.
Començaren a parlar-se; però jo, de moment, no vaig escoltar la conversa; i lo cert es que, amb el soroll de l'aigua no més sentia la veu, de sí tant sonora, de la dòna que rentava, que sense esforçar-la gens ja vibrava i s'entenia; mentres que de l'altra, que s'estava d'esquena a mí, jo no'n entenia res.
Aixís no vaig parar atenció en la conversa fins bon troç començada, que vaig sentir que la que rentava deia:
