Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/191

del verb, el fiat diví, i no hi ha potencia humana que l'aturi.
Suposèm que un candidat centralista hagi dit: si no gano por los votos, ganaré por los mausers. Ai! malhaurat! quina paraula que un poble hagi fet santa ha sigut mai aturada pels mausers? Els mausers foraden parets, foraden homes, maten homes; però hont has vist mai que una bala de fusell mati una paraula? Al contrari; les paraules ne viuen d'això; i en prenen un increment, la sang vessada'ls dona una realitat, que pobre d'aquell que s'hi trobi al davant d'una paraula ensagnada! Malhaurat aquell que té tan mort el sentit que li calgui sang pera entendre una paraula!
Solidaritat es la terra, ho sents? Es la terra que s'alça en els seus homes. No has sentit mai dir allò de:—«Si tal cosa succeís, fins les pedres s'alçarien?» — Doncs are som an això: que les pedres s'alcen; que cada home es un troç de la terra nadiua amb cara i ulls i esperit i braç; i la terra no es carlina, ni republicana, ni monàrquica, sino que es ella meteixa, que crida, que vol son esperit propi pera regirse; i ho crida en tots els seus fills, republicans, monàrquics, revolucionaris, conservadors, pagesos, ciutadans, blancs i negres, rics i pobres. I mentres duri'l crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res més sobre d'ella que un gran afany d'acallar-la, i satisfer-la; perque sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric, d'una millor manera que abans: de la única manera en que un home pot esser ben be lo que sia: això es, en conformitat a la naturalesa que la terra meteixa li donava.