fants que van pels carrers abandonats, per força, dels seus pares, que han d'anar a treballar per guanyar-los la vida, demà seràn hostatjats, alimentats, instruits, en un Casal que per ells expressament s'instalarà, hem de pensar també que allò es cosa nostra: que en totes aquestes coses hi tenim el nostre dret i el nostre dever, el nostre sacrifici i la nostra gloria.
I certament molta més gloria que sacrifici. Perque, què compòn aquella moneda que donèm cada mes per la beneficencia parroquial, gaire be sense adonàr-nos- en; quina privació ni perdua ens representa, comparat amb la gran obra de be a que contribuhim i que, per aquella petita moneda, tenim un cert dret, en aquest món i en l'altre, a considerar com obra nostra? Per aquesta acció parroquial comuna, el pobre's fa germà del ric, perque a proporció cadascú fa igual, ja que fa tot lo que pot; i lo que es més: el ric se fa germà del pobre: lo que davant del regne de Deu es dignitat molt més envejable.
Totes aquestes coses que he dit, are com are estàn en creixenta vivor en la parròquia nostra: i a la última, que aviat veurèu, la més hermosa: el «Casal d'infants», que ha d'esser la alegria més pura de tota la parroquia, qui serà que no vulga participar-hi? Tant meteix fora ben trist... per ell.
Mes no en aquesta obra solament, no en una sola ocasió, sino en tot l'any, es menester que sapiguèm viure en la vida parroquial: que en això està tot; i el qui an això—que es el tot!—sàpiga donar-se, no caldrà pas ja anar-li demanant per cada cosa. Oh! quina gloria si poguessim començar en la nostra la parroquia exemplar, i l'exemple fos seguit! Transformariem la
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/206
Aquesta pàgina ha estat revisada.
