Sí; el poble català es molt malparlat: heusaquí la grossa tara d'aquest poble. Fa pena, fa vergonya, fa pietat, fa fàstic, sentir la nostra llengua tan baixament esmerçada. Perque, més que res, es baixesa. Fins la blasfemia, aquesta tremenda expressió de la rebeldia destructora, en boca del nostre poble sol perdre sa misteriosa grandesa satànica, i resta sense ales pera assaltar el cel, i cau indecent, baixa, i res més.
Ni li cal ira al renec del nostre poble: renega per vici, per peresa d'expressió, per voluntat de revolcar-se en lo infim. Fixèu-se en la calitat de la nostra blasfemia; fixèu-se en la ocasió; en el to de la veu: no hi trobarèu més que'l gust de dir una paraula baixa, per omplir un buit de la conversa, per trista gracia, per broma... o per impotencia davant de qualsevol obstacle: perque'l cavall ensopega, perque la corda té un nus, perque'l cigarro no tira. No horroritza la nostra blasfemia: fa fàstic. I fa tristesa; i gairebé desesperació.
Perque, involuntàriament, un mesura molt baix el límit de la ascensió d'un poble que dú tal pes de fang lligat als peus. Sospesèu-lo, sospesèu-lo be, aquest
