fang. Tots podèm fer-ho, perque ningú de nosaltres n'està lliure. N'hi ha que no blasfemen, però quí no malparla? Qui de nosaltres no cedeix al prurit de la paraula baixa, de la paraula obscena, de la interjecció posada de quan en quan, quasi simètricament, com puntal de la frase parlada catalana? Oh! malhaurada frase, malhaurada llengua que tals puntals necessita! Malhaurada arquitectura oral, malhaurat poble que sols així sab sostenir la energia de la seva llengua, i així la caracterisa!
Una vegada, tornava jo de terres extrangeres, i vaig aturar-me en una ciutat poc abans de passar la ratlla de França. I allí en la estació meteixa ferí mon sentit una locució innoble. El cor me feu un salt. Ja era a Catalunya. Així se'm feia coneixedora la patria. I mes galtes s'enrogiren com per una bofetada.
Aquest verb malhaurat que tenim pera expressar tota mena d'energia! No dièm: fer; dièm la mala paraula. Donar, ferir, burlar, posar, pendre, enganyar, llençar, menjar, beure, escriure, llegir, tot ho vol dir aquesta paraula malhaurada: tota acció's resum en ella, i son significat enclou tots els significats, com si en la virilitat catalana no hi cabés altra potencia que la que amb aquest verb tan baixament s'indica.
I això's diu rient, plorant, bromejant, enternint-se, afirmant, dubtant, triomfant, caient; y fins morint la fem heroica. I el qui no la gosa dir rodona, la disfressa hipòcritament per diria, perque no se'n pot estar. Mirèu com la necessita! La portèm clavada al front com un estigma de baixesa.
Esborrèm se'l! Encare que sia amb foc; encare que sia fent seguir la pell, i buidant l'òs, si cal. Esborrèm-lo.
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/210
Aquesta pàgina ha estat revisada.
