Podèm. No hi ha fatalitat al món. No hi ha res irremisible. Purifiquèm la nostra llengua amb un carbó encès com el profeta. I sia nostre foc l'amor. Cada vegada que obrim la boca per parlar, pensèm en Catalunya nostra mare, i sobre tot en Catalunya nostra filla. Pensèm que nostres fills han de parlar com nosaltres. Pensèm en la gracia d'aquestes boques tant pures, i en la infamia que'ls espera.
I si ni aixó pot contenir-vos, val més que reneguèu la vostra llengua; val més que n'aprengueu una d'extranya en la que la baixesa us sia menys familiar i prompta. Cobriu-vos el cap de cendra; invoquèu una gent civilisada que vinga a civilisar-vos, a ofegar-vos el parlar amb un altre que us fiqui forçadament a la boca; demanèu a un fuet extranger la força de voluntat que us manca. Perque certament la llibertat en l'esser propi ha d'esser la suprema aspiració de tot home i de cada poble; i es la condició d'arribar a tenir un ànima; però quan un home o un poble no se sab valer de la seva llibertat per aquest fí, la esclavitut es cosa desitjable, i l'anorreament més alta sort que la ignominia.
Oh! no'm motejèu d'arrebatat, ni alcèu els braços fent la mitja rialla. Aquesta mitja rialla fora encare la senyal major de la nostra impotencia, i el reblament de l'estigma. No es una qüestió lleugera aquesta: no es una qüestió de policia. Es l'esperit català lo que s'hi juga. La paraula es l'esperit meteix que va pels aires: si ella aixeca'l vol, l'esperit amb ella; si s'arrossega per terra, no hi ha per l'esperit esperança d'altura. Son les ales. Espolsèu-les, feu-les lleugeres; sinó, ai de l'aucell!
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/211
Aquesta pàgina ha estat revisada.
