Quan un fet tan greu i tan pròxim, com fou pera nosaltres la commoció de Barcelona en la última setmana de juliol, cau dintre del nostre esperit, se produeix en ell una torbació semblant a la que's promou en un estany quan una gran roca estimbada hi cau i s'hi enfonza: que tota l'aigua s'estremeix i arremolina, i el llot que era en son fons s'alça i s'escampa en ella enterbolint-la, i totes les coses que hi nedaven muden de lloc, i en confusió pujen i baixen i's mouen en desordre, anant a fons les més lleugeres i surant un moment les més pesantes, i les de les vores al centre i les del centre arreconant-se; fins que, la roca al fons ja per sempre ben quieta, l'aigua també va reposant-se i cada cosa va tornant a son lloc segons la llei de sa natura, i la ona s'aplaca en cèrcols que s'aixamplen, i s'aclareix a mesura que'l llot se va colant cap al fons altra vegada, fins a restar tersa i immòvil, reflectant de nou el cel en sa puresa: aixís meteix el nostre esperit, contorbat per la tribulació, cerca de nou la calma ordenant les passions agitades i la confusió dels pensaments: passen els temors, passa la ira, el judici torçat se rectifica, moltes resolucions tornen endarrera, i el fonamental impuls que'ns regeix la vida suaument
