Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/234

I heusaquí el vostre mal: que en la Iglesia del Christ hi cerquèu massa la pau, que hi entrèu sense l'amor, que us hi adormiu, que se us hi està morint la fè!
Pensèu-ho be, què l'hi anèu a demanar vosaltres al Christ en sa Iglesia? Hi aneu amb pas esmortuit, a cercar la quietut sota ses voltes (i això si no hi anèu per pura vanitat); a oblidar vostres quefers i vostres inquietuts; a reposar de les vostres fadigues si'n teniu; i si no a entretenir els vostres ocis, a breçar la vostra lassitut en la lenta majestat dels cants sagrats i en els núvols olorosos de l'encens; a dormir. I què li demaneu al Christ, si es que encare us resta l'esma de demanar-li alguna cosa? Li demaneu pau, quietut, oblit, que aparti de vosaltres la tribulació i la amargura, que us dongui un bon sòn.
Doncs no es aquesta la pau del Christ. «La meva pau us dono, la meva pau us deixo»; digué: la «meva», que no es la pau d'aquest món. Mes vosaltres volèu instaurar la Iglesia en la pau del món, i per això'ls altres, quan us hi veuen, no hi poden entrar que no se'ls alci del pit inquiet un clam de guerra, i's rebel-len omplint el temple del clamor de la blasfemia, i en foragiten amb terror als fidels mitj adormits, insulten o sacrifiquen als ministres de l'altar, i tomben l'altar i trenquen els sants de pedra i cremen la iglesia i la fan caure en runes. I perseguida, atropellada, fumejanta, tacada de sang i de blasfemia, buida de cants i de la pau del món, sense portes ni altars, ni parets, ni volta, plena de vent i de sol i de pols i de mosques... i de dolor, aquella torna a esser llavors per ells la Iglesia del Christ que moria en creu.