Al llibre «Poesies» de D. Francesc Pujols
En Pujols m'ha fet padrí d'aquest primer llibre seu, i jo n'estic tot content per l'amor que porto al pare i al fill: perque are an el pare ja li podré dir compare; al fill li poso aquest sant nom: Poesia. Es un nom molt usual, però no ho es tant el portar-lo dignament.
Poesia es dir bellament les coses; i dir-les bellament es anunciar la visió que un tinga de Deu en elles. Veurèu cent vegades una montanya, i no veurèu sinó la seva forma freda, els seus colors (això es vert, això es blau, això es groc) i els seus altres accidents (llum, boira, aigües que hi corren, gent que s'hi està); i totes aquestes vegades, diguèu-ne lo que volguèu, seràn coses més o menys útils i encertades, però encare no podeu dir que heu vist la montanya, lo que se'n diu veure-la; i, en quant a poetes, jo us aconsellaré que servèu un gran silenci davant d'ella, perquè, si obriu la boca amb intent de cant, cometèu un gran sacrilegi, i, de totes aquelles paraules que haurèu enllaçat amb exterior simetria i boniquesa, compte en serà demanat
