Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/286

principi i fi de tota cultura, com una potencia pera aconseguir la veritable llibertad i la benaventurança.
 I, com que es un poeta, en la poesia troba'l camí pera aquest aconseguiment. «La poesia—diu—resol l'esser agè en el propri. La poesia es la realitat absoluta. Quant més poètica una cosa, més veritat es. El poeta comprèn la natura millor que l'enteniment científic.»
 I heusaquí'l desplegament d'aquest germe: el poeta no ha assolit encare'l grau més alt de llibertad, perquè, si be espiritualisa la realitat, no arriba encare a realisar lo espiritual. No es encare'l màgic. Ell es al màgic lo que un nin a un home fet. Així la faula de fets meravellosos es un pressentiment infantil del perfecte idealisme màgic a que l'individuu se sent cridat. El món de la faula es del tot oposat al món de la realitat, i justament per això li es tant semblant, com el caos es semblant a la creació perfecta. En el món futur tot hi es com en el passat, però d'un altra manera. El món futur es el caos racional, el caos que's penetra a sí meteix.
 Tot això sembla horriblement abstracte pera un poeta, no es veritat? Mes, veus-ho-aquí daurat per un raig de sol. Per en Novalis l'esguard fresc de l'infant es més trascendental que'l del vident, més segur de sí meteix. Ell creu que sols en la feblesa del nostre organisme i en la nostra conciencia física consisteix el que no'ns veiem en un món de fades; que les rondalles són somnis d'aquell món que es nostra patria, que's troba per tot arreu i en lloc; que les més altes potencies nostres que un dia cumpliràn tots els nostres volers, són are les Muses que'ns animen amb dolços re-