Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/287

corris en el penós camí. Sí: la força que'ns comença a descloure'l misteri de les coses i 'ns fa'l món, sinó clarament intel-ligible, familiar al menys, armonic, es, segons en Novalis, la poesia. I per això, pera ell, la veritable poesia es la romàntica: «Quan més personal, més local, més temporal, més particular es una poesia —diu,—més prop està del seu centre. Una poesia ha d'esser inagotable com un home. El sentit poètic té molt de comú amb el sentit místic: es el sentit de la manifestació de lo particular, personal, desconegut, misteriós: el sentit de lo casual necessari.»
En Novalis se desembraça de tota filosofia exclusivament racional amb aquests mots: «Mai arribarèm a compendre'ns del tot, però podèm arribar a molt més que a compendre'ns». I diu que an aquest més que compendre li fà molta nosa'l compendre.
Heusaquí are lo que diu sobre tot això, i les conseqüencies que'n treu en Bruno Wille, el prologuista de la edició Meissner de les obres completes d'en Novalis, que m'ha servit de guia en tot lo que fins are he dit, i de qui copio lo següent:
«La nostra concepció científica del món—diu en Wille—està encare molt lluny d'aquestes idees, i per això'm sembla tant més necessari accentuar el valor universal de lo romàntic i no considerar les singulars idees d'en Novalis com capritxos i jocs de paraules enginyosos, sinó com germens de veritats que poden portar amb el temps uns fruits magnífics. Una concepció del món que no vulga esser acusada de mala fè o d'estretor de mires, no pot tancar-se en un racionalisme exclusiu, sinó que ha de tenir lloc per un sentiment de la vida que, amb les seves armonies i'ls seus aspectes