Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/300

viu, i poden tornar a veure-ho a cada moment. Doncs, perquè aquest afany de contemplar-ho estrafet? Ah! Perquè? Per trovarhi'l sentit. I què es això del sentit? Es l'ànima del món, el gran misteri de la vida, que llampegueja tot sovint, a travers de tot, als ulls de l'artista. I als nostres també, moltes vegades: sols que nosaltres no podèm retenir la imatge i no sabèm donarla tal com se'ns ha mostrat, i l'artista sí: reté i dóna la imatge, la seva imatge, perque n'hi han d'innombrables en una meteixa cosa: la vida es rica: i cadascú hi veu la seva, i totes són distintes, i totes són lo meteix. Oh! Es extrany i senzill això, es una qüestió obriagadora. Posèu un estol de pintors davant d'un paisatge, tots al-hora, i que pintin; cada un el veurà i'l representarà a la seva manera, i les pintures seràn totes distintes; en la una ressaltarà la alegria del sol; en l'altra, la animació de les cases amb llurs portes i finestres: en l'altra, la tristesa del ramat en marxa; en l'altra la dolça amplitut del cel; en l'altra el misteri ombrós del bosc llunyà; en l'altra, la aspror de les roques més properes, i a cada pintura, a cada una d'aquestes impressions dominants respectives, li donarà una fesomia propia i distinta de les altres. Si són cent, semblaràn perxò cent paisatges diferents? Això no: perque en tots hi haurà, invisible i visible, una cosa idèntica, una gran cosa idèntica: l'ànima del paisatge revelada; però en cada una també hi haurà l'ànima de l'artista que l'ha vista. I d'això'n dic jo'l sentit, que cerquèm adalerats d'infinit, en les representacions que'ns dóna l'artista, de les coses que veyèm cada dia, i que'ls infants cerquen ja al travers del vidre d'una mundia.