Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/309

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

paraules que ja de l'antigor foren posades com adorno i sentit de germans seus: Horas non numero nisi serenas, no conto sinó les hores serenes; i'l poeta ha vist això meteix en el seu Rellotje de Sol... que es la Poesia. Sí: el poeta no més canta quan la llum de la inspiració l'il-lumina, com el rellotje quant el sol el toca; quan no


«... tens la noble excelsitut serena
de l'ànima escullida,
d'esquisitat frisosa,
que viu a quatre vents la vida plena
reclosa en son sagrat, i desdenyosa
de l'hora esmortubida,
de l'hora que no canta lluminosa
amb la llengua de foc que encèn la vida.»


Però quan el sol hi toca, llavores el rellotje s'anima i triomfa, llavores parla, llavores


«  .   .   .   .   .   . ton ferro canta
la paraula de llum, la gran, la santa,
la paraula feconda del poeta.»

 Heusaqui tot en Morera, la seva expressió serena i fàcil, la seva eloqüència castellana feta castiçament catalana, i ademés—ja ho heu vist, ja ho veurèu encare en el decurs del llibre,—no es sols la facundia i elegancia de la frase lo que'ns ha dut de la literatura castellana, sinó també quelcom ben característic d'aquell esperit, de la poesia de Castella, de la clàssica, el conceptisme, la irresistible propensió a la ale-