Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/310

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

goria, el trobar en tota cosa plàstica un sentit anímic, humà, l'humanisar tota forma que se li posa al davant.
 Aquest es el tò general de la poesia d'en Morera; això no vol dir que no hi trobèu excepcions,—perque quí tancaria l'estre d'un poeta, que ho sia de debò, dintre cap fòrmula, per encertada que fos?—i de aquestes excepcions, no'm sé estar de citar-ne una bellíssima: aquell sonet de Les birbadores, d'una perfecció clàssica, d'un regust grec-francès, magnífica pessa de poesia moderna, amb aquell final que faria honor a un sonet de Heredia:

«Com si amb llum de capvespre cisellades
sobre marbre boirós, les birbadores
fossin el fris d'algun palau de fades.»

 I encare hauria de dir d'aquella Mariola, fresca, popular, encarnació de la horta lleidatana; d'aquella Mariola que

«cantant amb les birbadores
feia sempre'l punt més alt,
llensant-lo com un galet
d'aigüa clara feta cant.»

I aixís us haurè parlat de les tres primeres pesses d'aquest llibre, tres exemplars insuperats de les diferentes calitats de la riquesa del poeta que teniu en les mans, tol esperant que ell vos prenga en les seves.
 I no vull fèr-os-ho esperar més. Però tampoc puc deixar d'anomenar al menys, en reconeixement del singular encís que'm donaren, els Dos sonets bessons,