sota dels arcs, va entrar l'agutzil del poble amb una regadora, i desd'una especie de galeria que hi ha dalt va començar a regar els arbustes fent-los com una pluja de misericordia. Jo li vaig fer preguntes sobre l'edifici, i'm va dir que... ui! havia servit per moltes coses: hospital, quartel, cort pel bestiar. I m'anava senyalant: «Aquí la comuna dels soldats... Per llà corrien els porcs...» I a mí la llegenda se'm anava entelant, enfonsant endins, endins de sigles d'abandonament i de bruticia.
Emperò, aquell era encare el claustret de les monges, tant petit. En aquell temps tot devia esser així, encofornat, baix; tot devien esser amagatalls; me volia afigurar una d'aquelles monges de mil anys endarrera (qui sap com devien anar vestides?) passant amb naturalitat pel claustret. I el comte l'Arnau, que gros devia semblar allà dins, quan hi entrava! Com devia esser?
Vetaquí que'm veig a davant a un noi del poble que li dièm l'Agustí. Es un xicot beneit que mentres sóc allà dalt no'm deixa mai de petja: de tant en tant li dono céntims (sssentims, que diu ell, amb l'aigua a la boca), i sempre me'l trobo al davant, brut com una guilla, esparracat de dalt baix, amb un cap de cabells polsosos, i sempre amb un sac al coll.
—Què hi dus an aquest sac, Agustí?
—Herba!—diu ell triomfalment.
I, com de fet, sempre'l trobarèu pel defòra fent herba pels conills: deuen esser uns conills d'una voracitat terrible; però lo que es que ell es un encantat. Bada per qualsevol cosa. Veu un ramat que pastura i se'l mira, se'l mira, que no sé lo que hi troba; passa per un
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/40
Aquesta pàgina ha estat validada.
