pont i ja es desseguida abocat a la barana guaitant a baix amb gran interès... I lo meteix s'hi está un quart que mitj-hora. Un li diu: «Què aguaites, Agustí?» Ell se gira amb la cara riallera, mira d'aquí i d'allà, com pensant lo que dirà... i no diu res. Veu volar una bolva i la va seguint amb la vista fins que pot. Tot l'encanta. La cara ja li té sempre d'encantada. Una cara un xic plana i embotornada que devegades riu de sobte, amb una tendresa... que sembla impossible la expressió que arriba a pendre; llavores ensenya unes dents punxagudes i blanques. Té uns ulls sortits una mica sanguinosos. Tot ell es altet per l'edat (uns catorze anys); però, així com les cames son massa primes i llargues, el còs es curt i ja una mica corvo... de tant fer herba, es clar.
Però, vaja, es bon noi l'Agustí: jo me'l estimo d'allò més, i ell també'm mostra afecte. Ho fassin els sssentims, o siga lo que siga, sempre'm segueix: devegades fins de lluny me va seguint, i després tot plegat me'l trobo al davant amb el sac al coll, com aquella tarde en el claustret del comte l'Arnau.
—Hola, Agustí! Que m'has vist de fòra estant?
—Sou el senyor,—va fer ell, com sempre, atònit i mitj cantant les paraules que confegeix amb certa dificultat. Va mirar vagament d'aquí i d'allà, i de sobte se li contrèu la cara amb aquella rialla tendríssima, mirant-me de fit a fit. Diu, confegint i mitj cantant:—me pensava que era un altre... i ereu vos.
—Jo meteix, Agustí, jo meteix. Que ja has brenat?
Diu: «no» secament, altra vegada atònit i amb la mirada esgarriada.
Varem estar una bona estona sense dir res més, jo
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/41
Aquesta pàgina ha estat validada.
