Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/42

fumant ensopidament el cigarret, i ell amb el cap decantat, mirant fixament una pedra que hi havia allà a terra.
Després va entrar un xicotet molt ben endreçat, nèt, d'un cap molt viu, d'aquells que, amb tot i ser de poble, a dèu anys ja saben allargar la mà i dir «Deu lo guart. Com ho passa?», i me va fer saber que al primer pis d'allà hont erem hi havien posat l'estudi, però que are eren feriados. Jo que dic a l'Agustí.
—Que no hi vas tu a estudi?
—No hi vull anar més.—I la seva cantarella se va fer un xic rancuniosa.
—I això per què?—I ell, rodant el cap, convençut i trist:
—Mai més, mai més.—I refermant-s'hi, deia an el xicotet aixerit:—No hi vindraré a estudi aquest hivern; no hi vindraré, no.
El xicotet se'l mirava amb un cert aire de superioritat indulgent, i'm mitj-reia a mí, com volent dir: «Ai, Senyor!» Llavores me va contar que l'Agustí hi estava malament a estudi perque amb tot i ser tan gran no havia pogut passar del segundo cartel de la primera sección, i que ell, el nen aixerit, ja estava a la cuarta i passava'l libro tercero i aviat aniria a la quinta.
Jo, mirant-me a l'un i a l'altre, pensava: «Sí, sí, ja pots cantar: tu, tant aixeridet, potser arribaràs a ser una especie de oficial cuarto de la clase de quintos, i l'Agustí (tant se val!) sempre serà l'Agustí.»
Mentrestant l'agutzil entrava i sortia amb la regadora, fent viatges per arruixar desde dalt les plantes tristes del claustret.