I escoltèu, li vaig dir una de les vegades que sortia.
—Que ja no's canta per aquí la cançó del comte l'Arnau? Que no hi ha cap rondalla?
Ell va mitj-riure toscament, així com per mostrar-se superior, ell i el poble, an aquestes falornies (allò, d'ençà que hi va'l tren i hi ha una fàbrica's va tornant com un arrabal de Barcelona), i diu:
—Ah! Sap qui ho sabia això? El vell Fajula, que va morir aquest hivern. Aquell en cantava devegades de coses d'aquestes; però are ja es mort i tot això ja s'ha acabat.
I torna a sortir tot trempat amb la regadora, deixant-me sol amb l'Agustí.
«S'ha mort el vell Fajula, i are tot això ja s'ha acabat!» No sé, me va deixar fret.
L'Agustí, dret al davant meu, amb el sac a coll, me mirava tot seriós. Jo que, refent-me li dic, així, per riure:
—Oi que no, Agustí, que no s'ha acabat tot això?...—
I ell, dòcil, s'engresca i crida amb cantarella feréstega:
—¡No... se... nyor!—
No sé com ho va dir que, cap endins dels seus ulls esgarriats, hi vaig veure una reculada de sigles espantosa.
Pàgina:Obres completes d'En Joan Maragall - Escrits en prosa I (1912).djvu/43
Aquesta pàgina ha estat validada.
