les besties de la terra, amb dolor nascudes, vivint sols a la mercè de lluita dolorosa amb tots els elements de la vida i entre sí meteixes, i morint també sens altra joia que aquella amb que hauràn perpetuat els seus dolors meteixos! I aixís la vida ha arribat a produhir el suprèm sarcasme: l'home. El suprèm sarcasme, perque haventlo sotmès a les meteixes lleis del dolor i de la mort per obra dels meteixos enganys del plaer i de l'amor, li ha donat el coneixement d'aquests enganys, el coneixement de la vanitat de la vida, el coneixement de la pau eterna del No-Esser. I això es el suprèm sarcasme, el tràgic destí de l'home: que debatent-se seguidament contra'l dolor i sabent còm lliurar-se'n, repugna el deslliurament; que coneixent el fastigós solatje del plaer, el beu assedegat fins a les escorrialles; que veient en l'amor el mal disfreçat esquer del dolor perpètuu, se l'empassa àvidament; i que sabent que, al menys per ell, individualment, la mort es la deslliuradora del mal de la vida, la retornadora a la pau del No-Esser, aborreix la mort i aima aquell mal. Mes, la plenitut del temps es arribada. Si una rahó d'esser ha tingut la vida, ha sigut l'arribar a la conciencia de la seva vanitat, a la conciencia del sarcasme del mal que la generà, i aquesta conciencia es l'home. I l'obra suprema de l'home ha d'esser convertir aquesta conciencia en acció, vencent la inclinació a la vida, en que un mal esperit per burla va crear-lo, i encaminant-se de dret a la pau originaria, al No-Esser. Oh! vosaltres els que encare viviu: si volèu esser dignament homes, renuncièu a la vida! No us dic que us la arrebassèu de cop amb violencia, perque, miserables! bé veig permaneixer encare en vosaltres la gran feblesa
