d’aquestes sagrades i altes muntanyes, que no estan sotmeses als
i viuen molts dies menjant la divina ambrosia i dansant
en la companyia bella dels eterns. Amb elles s’uneixen
d'amor els Silens i l’Argifont dins les fresques grutes:
avets i alzines de copa alterosa, nats aquí com elles,
que creixen damunt de la nodridora terra, bells i forts,
s'aixequen altíssims cobrint tota aquesta superba muntanya
amb el nom que hi donen elles de «sagrat bosc dels immortals».
Mai el tall dels homes els fereix: la Parca, però, se’ls acosta,
i l’arbre formós comença a assecar-se i a consumir-se-li
l’escorça a l'entorn; li cauen les branques i mor; i la Nimfa
amb ell s'acomiada de la llum del sol. Doncs seran aquestes
les que an el fill nostre criaran, tenint-lo entre elles; i quan
arribi a l'amable temps de jovenesa, te'l duran mostrant-te'l.
Mes ja en son any quint, per servar memòria, vindré jo mateixa
de nou a aquests llocs portant-hi l'infant. I, quan tos ulls vegin
aquest rebrot teu, ne restaràs joiós: que serà moltíssim
semblant an els déus. I tu de seguida el duràs, llavores,
a la ventejada Ilíon. Mes, si algun dels homes mortals
llavors te pregunta quina fou la mare que dins la cintura
portà al fill amat, diga-li (recorda’t del que et dic) que fou
una muntanyenca nimfa de pell fresca com fulla de rosa
de les d'aquest bosc; perquè si diguesses per clar, tot vanant-te’n
sense seny, que un dia t'unires d'amor amb la Citerea
de bella corona, Zeus, irritat, damunt llançaria't
un llamp fumejant. Ara tot és dit: serva-ho en ton cor.
Contén-te i no gosis mai anomenar-me: tem l’ira dels déus. —
Havent aixís parlat, la dea tornava al ventós Olimp.
Salut, tu que imperes en la bella Cipros! Per tu començava.
Ara passaré a un altre cant.
