Canto Demèter santa, la dea dels bells cabells rossos,
i amb ella canto la filla seva, tan alta i esvelta,
que Zeus, déu dels trons, que al lluny del lluny mira,
volgué atorgà a Aidoneu, un dia, i aquest se l'enduia
quan la mare, la d'àuria falç i fruites esplèndides,
no ho veia; quan ella, la filla, jugant amb ses companyes
les filles d'Oceà, de sines pregones, collia
les flors de la prada, la rosa vermella, i viola, i jacinte,
i un bell narcís que la Terra donà, complaenta amb els déus,
per enganyà la verge frescal com poncella de rosa.
Tal, esplèndid, brillava el narcís, i amb tal meravella,
que els homes, al veure'l, i els déus immortals i tot, se'n temien:
s'alçava en caps tan bells i llançava una flaira tan dolça,
que la terra i el cel, i la inflor salada del mar, ne somreien.
La noia, encisada, estenia ambdues mans per haver-lo.
Llavors per la planura de Nisa va obrir-se la terra
en ample camí, i de seguida el déu dels morts s'hi llançava
amb cavalls immortals, i forçada s'enduia la verge
plorosa en carro d'or. Ai! Prou ella xisclava,
cridant al Pare Croni, suprem: ningú va sentir-la,
dels homes ni dels déus, ni menys les molles Helees,
tan riques de sos fruits: ningú sinó la innocenta
Hècata dolça, la filla del gran Perseu, la que duu
